Traduïx

dijous, 21 de juliol de 2011

La Cadira Intel·ligent


Potser l’home siga un ens confús, potser l’home s’ompli de vanitat  amb alguns dels seus actes, potser vulguem justificar els propis interessos amb vanes baralles, però ben certa és la caiguda de la ciència en invents estrambòtics que res aporten al benestar de les persones.
La ciència ha sabut apartar-se del misticisme i de la religió però ha acabat per eternitzar certs problemes que ni ella mateix pot demostrar. Problemes tan simples i eterns com els que planteja el quadre de Gaugin titolat “D’on venim? Qui som? On anem?
La gran quantitat de productes milagrosos que ens oferix constantment la ciència i amb el quals preten que els obejectes ho facen tot per nosaltres ens crea una sensació de sacietat, ens fa creure invulnerables i el que es pitjor ens allibera del sentiment de culpa del mal que puguem fer. Prova de tot açò és aquest últim invent:  La cadira intel·ligent. Una cadira que proporciona la màxima comoditat a qui la compra, però si de veritat la cadira fora intel·ligent fugiria d’aquell que vol asseure-s’hi.
Les persones intentem resoldre els nostres problemes a través de les plegàries i saber així per a on ens venen els colps, però els colps sempre vénen per on menys t’ho esperes. Diu una llegenda que déu està creant-se en els laboratoris d’adn però qualsevol excusa que dóne resposta a les ironies de la vida és bona.
Les trampes en què caem es podem veure des de qualsevol finestra. Per posar un exemple, només cal pensar en els horaris d’apertura i tancament de les botigues i comerços i preguntar-se: per què en la nit il·luminada de múltiples farols no hi ha serveis i està quasi tot tancat? És això intel:ligent? Si forem intel·ligents faríem que totes les botigues foren com els opencors, obert les 24 hores.
I açò ens du al problema de la cadira. Seríem capaços per comoditat de d’aixafar la vida familiar de l’amo d’una botiga per poder anar a comprar un pot de llet a la una  o a les trs de la matinada? Això resultaria costós i poc intel·ligent, ningú voldria ser amo d’una botiga així. El problema és que vivim en un món car, en el qual costa treballar molt perquè et paguen poc i pugues tindre un mp3 últim model i que a la fi només utilitzaràs per a fer-te el xulet davant de la teua xicona o xicot i endurte-los al llit, perquè en això, jo el primer, tots som uns aprofitosos, i per a això està la tecnologia, per a aprofitat els recursos que ens faça la vida més plaent.
Però quan una colla d’inventors s’esforcen i unixen coneixements i temps per a vendre’ns com al millor i més profitós producte una cadira, no una cadira que vole que seria almenys divertit, o que es tire pets quan ens asseiem sobre ella com si fóra una broma innocent de xiquets, sinó una cadira que calcula el pes i el volum quan t’asseus, el profit resulta almenys dubtós, si més no idiota.
La cadira doncs, al moment de seure, comença bojament a fer càlculs matemàtics per a dir-me si estic gros, molt gros o com Cristiano Ronaldo. El profit no és per tant adaptar millor el cul a la cadira, cosa lògica, o fer que la cadira intel·ligent fuja al veure apropar-se el cul d’una persona que no vol que es pose sobre ella i ací està el despropòsit d’amargar-li la vida a la cadira , ja que allò intel·ligent seria que la cadira isquera corrents en veure eixe cul de dimensions antediluvianes apropant-se-li, perquè no té res d’intel·ligent que sàpiga calculr el pes de qui caiga sobre ella.
Arribats a aquest punt el científic esdevé un boig ja que ha sigut incapaç de desenvolupar un producte que siga un progués per a tots , inclosa la cadira. Resulta a més totalment desproporcionat voler fer-nos creure que tot açò és el futur que ens alliberà de tots els mals, voler fer una humanitat basada en una tecnologia inútil que només ens crea més necessitats i ansietat per aconseguir una felicitat sempre insastisfeta, quan a més a més, la gran majoria conviu amb una tecnologia absoleta i en desús i ens fa creuere intel·ligent i sentir-nos orgullosos d’una societat que es capaç d’inventar aquesta cadira intel·ligent. Un invent intel·ligent totalment paral·lel a la vertadra intel·ligència que ha de consistir en intentar solucionar-nos les coses de la manera més senzilla.

Així doncs, què hauria sigut intel·ligent en una cadira?
a)      Quan m’assec la cadira em diu que estic gros i que aprime, o
b)      La cadira fuig a corre-cuita en veure que passen els dies i no aprime sinó que faig tot el contrari, engreixe, i  per tant acabaré caient al terra si la cadira fuig i descobriré que no feia falta tant d’enrenou en notar que assegut a terra tampoc s’està tan malament i he perdut el temps queixant-me.

Aquesta és la paradoxa d’un món en què el capritx de caure en l’atracció més idiota i malaltissa es convertix en la necessitat de tindre coses com esta cadira intel·ligent, sense preocupar-nos de com de  malament ho estem fent o de si vertaderament és necessària aquesta “ciberxorrada” del segle XXI. Perquè si la nostra cadira intel·ligent només servix per a somriure amb xuleria sobre els altres,  aleshores: eureka! Hem trobat la serendípia de la vida.

Jaume Gironés Menés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada