Allò que escolten els oïts d’una mestra són la
millor estadística social. El réflex d’una societat en autisme informatiu .
Una alumna qualsevol pregunta a una mestra
qualsevol en una clase qualsevol si Rodolf Sirera s’ha mort. És el que s’esperà
davant d’un homenatge. Però allò inesperat
és que en l’acte d’homenatge que li fa l’Academia Valenciana de la Llengua (AVL ) el rematen.
Un divendres qualsevol de primavera fan un actejornadahomenatgecircumloqui sobre Rodolf Sirera al monestir de San Miquel dels Reis. A la cartelera de la jornada s’estrena “La Llista de Shinder valencià” amb Josep Palomero, Nel diago, Josep Lluís Sirera, Biel Sansano, Enric Gallem, Jhon London, Enric Goma, Juan Vicente Martinez Luciano, Salvador Bataller, Luis Mesenguer i el mateix Rodofl Sirera. Potser són els últims de la llista que podrien salvar el valencià de l’extermini nazi d’individus com aquell Alejandro Font de Mora i el seu particular “quieto todo el mundo” en versión lectura intimidatoria del dia 22 de decembre de 2004.
Els menbres de l'AVL són el vertader reflex de les malalties culturals d’una societat envellida, emmudida i egoistament ancorada. Sirera digué en la jornada: “la societat cultural valenciana esta acrancada (com fan els crancs) perquè camina una década cap avant i dos cap enrere”. Bé, ell ho va dir amb el seu estil i jo ho repetisc més o menys amb el meu. L’autor més gran de teatre valencià del segle XX que renega de les versions de la seua millor obra, El Veri del Teatre, menys aquella dirigida per Agathe Alexis a l’Espai Brossa en 2006 acabà la jornada ambveient com li robaben paraules. Sirera confesà més d’un crim literari en la punyent entrevista de Palomares. Després , com a bon espectador de teatre, em moria de plaer escoltant el vergonyós “marketing question” de l’AVL que oferí un desastrós treball de comunicació de la jornada.
L’esforç de l’AVL és difícil d’apreciar per la majoria del usuaris. Fan tan difícil que es puga apreciar com és de descoratjador voler trobar en el seu logo les inicial de l’entitat en una mena de sopa de lletres del seu propi nom. Els acadèmics treballen amb noves paraules que no arriben a la gent i la gent treballa per pagar els acedèmics que s’atabelen per conquistar noves contruccions d’iphòniques paraules que ansiosament volen categoritzar-les en diccionaris polsegosos i l’única cosa que aconsegueixen és fer tombes de paper. Això sí, fan uns taüts tant bonics com el fabulós mausoleu de Favara explicat en llengua antiga . Aneu i veieu en quin idioma està explicat el mausoleu de Favara de Matarranya. Els acadèmics començen per un costat i altres per un altre i així , entre tots, acaben rematant la vida del valencià. Però tranquils. Maria Abradelo és el testimoni viu de l’ús del valencià. Sabuts i ignorants s’encarreguen d’afusellar l’últim alé per normalitzar normativitzar el valencià. En la jornada sobre Rodolf Sirera convocada per l’AVL la majoria dels participants eren els mateixos contertulians que ni tan sols es varen preocupar de dur a terme el difícil treball d’arribar i atraure un públic polivalent com varen fer per al teatre els germans Sirera.
Un divendres qualsevol de primavera fan un actejornadahomenatgecircumloqui sobre Rodolf Sirera al monestir de San Miquel dels Reis. A la cartelera de la jornada s’estrena “La Llista de Shinder valencià” amb Josep Palomero, Nel diago, Josep Lluís Sirera, Biel Sansano, Enric Gallem, Jhon London, Enric Goma, Juan Vicente Martinez Luciano, Salvador Bataller, Luis Mesenguer i el mateix Rodofl Sirera. Potser són els últims de la llista que podrien salvar el valencià de l’extermini nazi d’individus com aquell Alejandro Font de Mora i el seu particular “quieto todo el mundo” en versión lectura intimidatoria del dia 22 de decembre de 2004.
Els menbres de l'AVL són el vertader reflex de les malalties culturals d’una societat envellida, emmudida i egoistament ancorada. Sirera digué en la jornada: “la societat cultural valenciana esta acrancada (com fan els crancs) perquè camina una década cap avant i dos cap enrere”. Bé, ell ho va dir amb el seu estil i jo ho repetisc més o menys amb el meu. L’autor més gran de teatre valencià del segle XX que renega de les versions de la seua millor obra, El Veri del Teatre, menys aquella dirigida per Agathe Alexis a l’Espai Brossa en 2006 acabà la jornada ambveient com li robaben paraules. Sirera confesà més d’un crim literari en la punyent entrevista de Palomares. Després , com a bon espectador de teatre, em moria de plaer escoltant el vergonyós “marketing question” de l’AVL que oferí un desastrós treball de comunicació de la jornada.
L’esforç de l’AVL és difícil d’apreciar per la majoria del usuaris. Fan tan difícil que es puga apreciar com és de descoratjador voler trobar en el seu logo les inicial de l’entitat en una mena de sopa de lletres del seu propi nom. Els acadèmics treballen amb noves paraules que no arriben a la gent i la gent treballa per pagar els acedèmics que s’atabelen per conquistar noves contruccions d’iphòniques paraules que ansiosament volen categoritzar-les en diccionaris polsegosos i l’única cosa que aconsegueixen és fer tombes de paper. Això sí, fan uns taüts tant bonics com el fabulós mausoleu de Favara explicat en llengua antiga . Aneu i veieu en quin idioma està explicat el mausoleu de Favara de Matarranya. Els acadèmics començen per un costat i altres per un altre i així , entre tots, acaben rematant la vida del valencià. Però tranquils. Maria Abradelo és el testimoni viu de l’ús del valencià. Sabuts i ignorants s’encarreguen d’afusellar l’últim alé per normalitzar normativitzar el valencià. En la jornada sobre Rodolf Sirera convocada per l’AVL la majoria dels participants eren els mateixos contertulians que ni tan sols es varen preocupar de dur a terme el difícil treball d’arribar i atraure un públic polivalent com varen fer per al teatre els germans Sirera.
En fi,
que he aprés molt de Rodolf Sirera en la jornada i m’haguera agradat fer-li la
pregunta que Salvador Espriu deixà impresa dins del poema “Des del mateix
teatre”. Llàstima que Joan Palomares, de sobrenom el breu, apunyalà
l’entrevista furtant-li 15 minuts a la
conversa. Així que me n’aní de la jornada observant com es disol la bellesa de
l’acte literari per a a formar la bestiesa de les capelletes. De tot això però,
guarde en el record el dia, un cafenet, la tronada, un
amic, noves amigues, un monestir, Salvador Espriu, una pregunta dins d’un
poema, la cançò Raindrops Keep Fallin' on My Head i un pas en l’aire.
Jaume Gironés Menés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada