TURISME FAMILIAR

 Amb una simple ullada des de qualsevol promontori n’hi ha prou per comprovar que les condicions de la comarca de La Ribera del Xúquer són excepcionals per al turisme. Més enllà dels tòpics, o fins i tot aprofundint en aquestos, la combinació de paisatges i elements diversos presenta una enorme potencialitat per atraure gent de tota mena i procedència. Aquesta riquesa té una dimensió tan important que ni tan sols els desmesurats intents de desfigurar-la que s’han dut a terme durant unes quantes dècades han aconseguit balafiar-la completament. L’encís de la comarca, i les possibilitats d’aprofitament turístic d’aquest encís, continuen vius. I això té vigència fins i tot per a l’antiga joia turística de La Ribera, la tan maltractada i formigonada vila de Cullera. Val a dir que l’aposta inicial, i mantinguda fins avui, dels poders fàctics d’aquest municipi per això que diuen “turisme residencial” ha fet que anara prevalent el segon concepte sobre el primer, fins a l’extrem de quasi eliminar l’existència d’un turisme pròpiament dit, en favor d’un “residencialisme” sostingut quasi exclusivament en l’ancoratge que produeix la propietat, tot siga que eventualment. Queda, és cert, el turisme nacional low cost a la recerca d’apartaments de lloguer barat, però això no és la classe de turisme que permet parlar d’una autèntica, i productiva, indústria turística de qualitat. Ara bé, davant de tot el tràfec de formigó, allò que Cullera ha mantingut en un estat esplèndid és el seu millor recurs turístic: la mar i les platges. De fet, aquest element natural, amb el complement del sol radiant de l’estiu, s’ha convertit en l’únic recurs de què disposa, ara mateix, Cullera de cara al turisme. I això permet mantindre les esperances en la revitalització d’un sector que, enmig de la profunda crisi econòmica que vivim, és quasi l’únic salvavides immediat que tenim a l’abast, però no és prou. Sempre ha destacat molt la desproporció  entre l’enorme atractiu de la platja i allò que ofereix Cullera a banda de la platja, i amb el pas dels anys aquesta desproporció  s’ha incrementat.  Però resulta que platges, bones platges, hi ha a molts més llocs, on els turistes poden trobar, a més a més, altres al·licients i molta diversió. El “sol i platja”, si té com a únic complement la passejada nocturna pel costat de la platja, acaba resultant mortalment avorrit, de manera que els turistes, fins i tot els de segona residència, acaben fugint. Caldria esperar, doncs, que les autoritats locals, juntament amb el sector turístic supervivent, es deixaren d’una vegada de quimèriques ínfules de grandesa arrasadora, abandonaren les obsessions per manhattans i urbanitzacions gegants amb camp de golf adossat, i s’aplicaren a traure un profit sostenible a allò que hi ha, a allò que encara queda, que és molt: unes platges meravelloses, un clima esplèndid, una història amb vestigis interessants i un entorn amb grans possibilitats per a organitzar activitats diverses i ben amenes, des de l’Albufera fins a la Murta, amb el gran riu com a centre neuràlgic de tot. És clar que, dins del terreny de les intencions, tot això ha estat ja provat i fet, i continua fent-se, però d’una manera tan tímida i el·líptica que fa pensar en un molt escàs convenciment. Si més no, el major impuls s’ha materialitzat en el terreny dels eslògans, que s’han anat succeint al llarg de les dècades sense que  s’haja trobat el concepte exitós definitiu. Ara mateix, al web turístic oficial de Cullera se’n pot advertir un de prou realista, “Turisme familiar”, que respon al que sobretot hom pot veure a la platja: famílies amb xiquets. El mal és que, a banda de la platja, no hi ha molts al·licients ni per als xiquets ni per als seus familiars. ¿És possible que Cullera no oferisca cap esdeveniment destacat per al públic infantil que servisca de referència i que situe aquesta destinació en el mapa? Doncs sí, Cullera no ofereix cap festival artístic, siga de teatre, d’animació, de música o de cinema, ni cap competició esportiva rellevant, no hi ha res important dirigit cap als xiquets. Per no parlar de les condicions d’habitabilitat de la zona turística per als turistes més menuts, amb un tràfic infernal que encercla per totes bandes la línia costera i que els reclou allí. Sí, allò que hi ha en abundància a Cullera són cotxes, per totes bandes i a tota hora. I el transport públic resulta tan escàs, que una de les poques atraccions turístiques que perviu al llarg dels anys és justament un trenet urbà. És clar que, per a solucionar problemes com aquestos, d’entreteniment o de mobilitat, calen imaginació i ganes. I això degué esgotar-se dibuixant ratlles als mapes urbanístics d’un passat recent que, tanmateix, sembla ja molt remot.

Francesc Garcia Donet