A l’estiu acariciem idees meravelloses que traspassen l’obscuritat de la nit com un poema d’Estellés. A les nits d’estiu em ve dolçament el record fugaç dels dies salvatges i fràgils de la joventut que contenien mil històries i que guarde gelosament.
Es fàcil trobar simpatia en el conviure amb la família, amb els vells amics i l’alegria del carrer perquè hi ha moltes hores de sol als dies posteriors a San Joan. M’agrada gaudir dels moments a les places amb la música arbrada de Miquel Gil, les poegrafies el·líptiques de Josep Enric Grau, el club musical del bon rotllo d’Arthur Caravan i amb cançons especials com Cim i Muntanyes de Brossa d’Ahir de Pep Laguarda. Tot això és per a mi l’estiu. Són tants els bons moments de cançons valencianes que m’agrada dur-les al cd del cotxe amb les finestres obertes perquè arrosseguen les oïdes dels turistes que vénen a les platges. I això em fa somriure d’amagat com si fos Cheshire, el gat d’Alicia al país de les meravelles.
I així també arriben els records dels dies escolars i les classes de matemàtiques, i els números i la cridòria d’algun professor massa carregat de licor de café d’Alcoi que em volia fer entendre noves operacions matemàtiques com si foren transaccions comercials del parquet de Wall Street.
Ara el que vull és posar pau als records. La pau es troba entre el turment de les notícies sobre l’economia mundial i els records dels diferents mètodes i estils d’ensenyar que he tingut al llarg del meu recorregut pel sistema públic escolar en vies d’extinció. Per tot això vull elogiar la veritat de les matemàtiques
Com la vida està plena de contes, ara us en contaré un. Espere que tingueu les orelles ben parades. El conte que us contaré és un mosaic de detalls perduts. Per als lectors més ociosos serà un conte ple de personatges que dimiteixen per la dictadura dels genovesos, en canvi el més comú dels lectors pensarà en la fi del conte com un descans. A mi, en canvi, el que m'enforteix més que res és eixe vent del conte que us vull contar.
Un bon dia d’estiu el meu cap fa la comanda per aconseguir una vida plena de felicitat al damunt de la Serra de les Agulles. I hi vaig pensar: en primer lloc tot el món necessita una casa i això te un preu. Fiquem-li un preu generós. Una llar que oscil·la entre l’actual preu d’una casa de 60.000 € i el preu de fa huit anys de 250.000€. Escollim el valor més alt per ser valencians i li afegim un xalet d’Alejandro de la Sota valorat en 300.000 € per a passar els caps de setmana. Ara ja en portem 550.000 gastats i encara ens queda posar a la cistella de la comanda un sou de 2500 eurots al mes durant 60 anys (encara que jo esperaré complir-ne més però amb això ja m’apanye). A més hi sumen un bon cotxe per a viatjar. Total que si multipliquem 2.500 € durant 60 anys son 150.000 eurots, més pagues extres uns altres 150.000 eurots. Mare meua quin bon dia passaré a la Serra de les Agulles amb eixe airet que refresca i em fa repensar la fi del conte! Tot: casa, xalet, sou, i cotxe fa 2 milions d’euros. No cal que feu el compte colent com fan a la democràcia a la pequinesa.
Dos quilos per barba. I això que sóc jo qui ha de pagar. Però tant em fa, crec que la suma per a viure ja està bé. I a més, viuré somrient. I com vull que tot el món somriga, no com als anuncis de gebre de la televisió que no eixiran mai de la pantalla per consolar la nostra trista peresa, ara faré el mateix compte per a tot el món, per a tothom. Tots a cobrar 2 quilos d’euros! Això farà 13 bilions. Peccata minuta. Tota la població mundial a cobrar 2 quilets per cap! I Ara? qui és el descregut que pensa que no hi ha més de 2 bilions d’euros al món? Crec que al món hi ha 5 pentamilions d’euros o encara més.
Tant s’hi val repartir dos bilions d’euros que vint a tota la humanitat per ser feliç. Si creem esta història entendrem per què Moody’s, Standard and Poor’s i Fitch són els nous contacontes mundials. Estan sacsejant l’arbre de l’esperança de viure en pau per traure beneficis dels interessos que ells mateix devaluen. Eixe és el pitjor dels comptes. Encara com que tenim a Ana Ballester per al nostre record a les nits d’estiu amb els seus contes i de com fer comptes. Ai! Si visquera Alexandre VI diria que no cal aventurar-se més en aquest conte. Callem i escoltem el que va dir: “Sobre la riquesa, Epictet diu en les màximes que és feliç qui té poc i no demana res, però jo pense que és més feliç encara qui té ja molt i amb aquest molt en té prou.
Jaume Gironés Menés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada