AVATAR

Pròximament a tots els cinemes de la Comunitat  aquesta famosa superproducció de politicaficció, protagonitzada per: l’ecopagament, la censura, el balafiament, el populisme, el cinisme, molt de cinisme, i com a figura estel·lar duta des de Madriz , el príncep ranci.  Aquesta superproducció neoliberal és un remake que es gravarà als estudis de la Ciutat de la Llum o de les Espelmes, perquè no se sap si hi haurà diners per a pagar-li a Iberdrola.

Recuperem la memòria. Tota la memòria es resumeix en un perquè. les taronges podrides que apareixien en uns vells cartells publicitaris no estaven en la cistella de la dreta, més bé sembla que s’hi troben a tot arreu.

Un sempre espera  que la ciència i la raó troben el producte químic adequat que acabe amb la plaga que podreix els valors, eixa ínfima qualitat fungible de l’esperança del canvi a favor de la raó, de la lògica i del trellat que s’ha perdut. Però allò més greu és constatar que la ciència mai avança sola, sempre l’acompanya “l’opinionitis” transversal de la veracitat, i si no només cal llegir Las Provincias.

Ara com ara la història s’escriu amb un bic blau, i quan tinga un fill subvencionat per bodegues “el Torico”, aquest em preguntarà:  - papa, papa, per què collons no cremàreu el campament 15M?-. La meua resposta serà amable : - no ho sé, fill meu -. Supose que així serà el meu consell, savi i paternal.  Pense interiorment que per què enganyar la joventut amb falsos consells esperançadors de canvi si ja ho estan amb tanta MTV, Salvame, Tuenti i eixe fabulós món virtual d’emocions.

Només espere un bon resultat i és en el quinigol per tal de poder anar-me’n. Però a on , si tot és blau? Si fins i tot la meua sang s’ha tornat blava. El blau em les venes és natural perquè la sang s’hi torna perquè li manca oxigen. És com el vot del valencians que li falta oxigen, li manca aire de dignitat. Potser per aquest motiu sorgeix el 15M, un moviment de concentració de milers de persones a les places de tot l’estat que donaren la veu a un grapat d’assumptes que els polítics oblidaren en la campanya electoral. Clar que aparentment aquest moviment té un color de tint barat perquè no arriba a  enlairar-se amb força en les seues pretensions de reformar la constitució,  la participació democràtica o la responsabilitat dels bancs.

Aquests mes m’he tornat a enamorar, va ser el 15 de març. Que bonic és tot quan un s’enamora. Fins la més subtil vergonya madrilenya resta amarada per aquest sabor tan dolç. I a la fi només recorde la nostàlgia d’aquelles fotos d’un moviment que dirigia la mirada cap a la humanitat i no cap a la política. Alguna cosa està passant en la política, i no es tracta de prendre consciència dels valors d’esquerres o de dretes sinó de tindre dignitat.

Això ha durat el meu amor, poc, molt poc, menys que un amor de mirades furtives en el metro. Passades les eleccions i en escoltar en el mateix dia de les votacions a Canal Nou que el PP arrasava, em vaig sentir el més cornut dels humans per tots els ninis del 15M. Això em passa  per il·lús i creure que amb un micro i gent a la plaça  canvia un govern, el rumb de la història i la consciència dels polítics. El plaer del passat repeteix  ocasionalment cada any bixest gràcies a la democràcia de l’amor. El pitxer d’aigua trencat a la font, el conte de la lletera de pretensions de democràcia real esfumat. Ara comença un altre enamorament, el del present real. Si no és ara quan lluitem per una dignitat política no ho serà mai. O es lluita constantment per la dignitat política o no es lluita.

Vaja,  que babau he sigut! Acabe de trobar la resposta de per què els socialisme no ha guanyat les eleccions. Eixe “constantment” crec que els socialistes no l’apliquen bé en el seu projecte polític i el poble, el poble fa el que vol que per això és el poble.

No és fàcil superar els esculls de la vida, encara més quan aquests els han posat els de sempre. Però podríem entendre d’una vegada per totes que allò que importa és alçar-se sense ni tan sols haver aconseguit l’èxit i passar a eixe plànol en què és important saber quina direcció ha de prendre l’esquerra a nivell mundial. Jo ho sé, però ho diré en un altre moment, perquè eixe blau del mapa el vull pintar de roig, i perquè ara mateix només resta eixe totalitarisme apol·lini que enlluerna per la bellesa d’unes eleccions guanyades i un micro per a trobar la salut democràtica amb la gent de sentit comú. Perquè el sentit comú és revolucionari.

Jaume Gironés Menés