Traduïx

dimarts, 11 d’octubre de 2011

BURHANNUDDIN RABBANI


El cap mediador per a la pau del poble afgà, ha passat al món hivernal de Persèfona i a donar un banquet als cucs. La seua mirada ja no podrà albirar el futur. És una pena que les passes que s'han fet per aconseguir un món més just ens hagen dut cap a la fe del cristianisme que no és més que un avortament de la moral del poder, a l'oci desmesurat del futbol com a racó on sospesar els problemes familiars i a una manca d'autoritat científica que ha estat manipulada per empreses com Nestle i alguna que altra luxuriosa deixalla social que deambula entre la penombra d'una vida sense nom, insana i llòbrega. De res ha servit l'esforç de milers d'ONGs, al contrari. De poc ha servit als polítics la commemoració fa poc de l'11M, diada mundial contra el terror dels ismes més atroços del ser humà que són els pecats capitals reencarnats, quan trauen les tisores sense cap tipus de pudor o d'altruisme. La mort d'aquest home bo és símptoma de la febre social del fanatisme per poder tindre-ho tot sota control. A Afganistan la força són les  bombes i amb elles seguim comprovant que la llei que fa caure les bombes sobre la població civil li dóna la raó a Newton i ens impedeix abandonar costums tan odiosos com la llei del talió, la matança de bous o els banquets en les inauguracions dels museus. S'envaeix un país per a salvar-lo de la misèria moral però 10 anys després no hi queda res, ni misèria ni moral. Els drets occidentals que es trameten a velocitat de fibra òptica a través del porno i Justin Bibier s'alenteixen quan es tracta de traslladar a la realitat del carrer els drets humans. La preocupació per aquests drets deriva cap a la desesperació social quan  aquest mateixos drets es retallen per aquells que se senten segurs amb els diners als bancs.
Crec que la mà dura que mostra la dreta no resoldrà ni l'actual conjuntura econòmica,  ni la injustícia social que suposa l'obligació de l'home de fer allò que diuen altres homes amb més zeros en el banc. Hi ha una deshumanització global que sàviament recullen alguns refranys com “qui no corre vola” o aquell castellà que diu “ cuándo veas la barbas de Rajoy pelar, pon las de Rita a remojar”. Són de la mateixa “mena”: hipòcrites, manipuladors i cínics. La dreta ho privatitzarà tot com si fos una plaga de llagostes i després faran un àpat per als seus, eixes gavines carronyeres que es poden veure durant les festes de contribució econòmica al partit. No deixaran ni la palla  per tal que els qui vinguen darrere nostre recorden allò que nosaltres gaudírem, i així, a les escoles , els contes ja no començaran per “ hi havia una vegada en un país multicolor…” sinó per “ devíem una vegada una reivindicació social perquè papa i mama van ser uns ludòpates de la inacció social i malgrat que el llop del 15 els avisà que havien de bufar amb més força per a tombar la casa dels botins i desl aznars, no van tindre el valor de dir prou a la insensatesa de mantenir-se en  la por econòmica.
Sóc l'únic que pensa que es poden retallar les despeses estalviant la gasolina de cotxes oficials en compte de tirar un bidell al carrer?  No hi ha ningú que atraga la premsa posant un pancarta a la depuradora de Pinedo que diga “Ací es depuren diners” , i que la pose nuet i encara millor si és una xica-model-i-rossa? On anem si mantenim la creença que la política és només assumpte d'una classe elitista amb paga extra i pensió anticipada i no ens conscienciem que la política som tots i s'han de prendre decisions col·lectivament?
Esperem que a la nit passen alguna bona peli que ens faça pensar que demà tindrem més força per a posar el dit a la manera  d'un Mourinho estiuenc , en la corcada realitat social del dia a dia.

Jaume Gironés Menés

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada