Una vegada més la dreta s’ha posat la disfressa d'heroïna i conquesta l'apologia del victimisme. Des dels temps de Franco no s'hi veia un escarni igual a la premsa. Allò que adés era dramàtic ara és circumstancial. Si abans de les eleccions Zapatero era un imperdonable “arruïna-ho tot”, després de les eleccions s'ha convertit en un borreguet abnegat als vaivéns de l'economia i les retallades que féu eren totalment necessàries.
Zapatero ha sigut un borreguet sí, però perquè ha traït no solament el seu programa sinó també el company que designà, el sr. Rubalcaba, perquè aquest últim, reconeguem-ho ha lluitat com un senyor.
A més, quins collons d'economia és aquesta en què uns guanyen 1000 vegades més que altres i damunt es queixen de no guanyar-ne 1001? El model econòmic de la dreta consisteix a traure avantatge a costa de l'altre i que no s'hi note. És el lema del dimoni, l'emblema d'un Latin King tatuat al pit, la usura en la política.
Rubalcaba hàbilment va advertir en el debat que Rajoy només consensuaria quan es trobara en el poder. Una cosa pareguda ha fet la ximple i aguerrida Cospedal reafermant-se en un fanatísme despòtic al signar la treva del diàleg parlamentari amb tothom menys amb Amaiur, o com es diga.
¿Però quin diàleg necessita la dreta per aplicar el rodet del poder si amb l'únic enemic amb qui hauria de dialogar és amb la banca europea i amb eixa “prima putona” de risc que com més s'arrima al 7% més ens irrita?
I davant d'aquest fet , un no para d'idear formes d'assassinat verbal com les formes que inventen els traficants de droga per amagar la mercaderia, i ja posats ¿Quins millors consellers que aquest grup d'igual o superior creativitat que Spielberg amb ET o un grup de publicistes liderats per Toni Segarra, per a donar-nos idees de com aconseguir diners?
La guerra ha començat. La fi no consisteix a posar un ram de flors a les portes de les cases del poble socialista en memòria dels 5 milions d'aturats, sinó que més bé, la gran aventura de l'economia mundial consisteix en pegar potades contra el sòl fins a fer un gran forat on amagar-se per si de cas s'ha de forjar la venjança contra el fatxerio que s'apropa.
Mesures dures! Crida la màfia institucionalitzada dels Ficht, els Standars and Poors i els Modis. Però quines mesures fills de..! El que cal fer és reorganitzar un sistema cancerigen que abusa dels diners públics i que des que esclatà la crisi ens ha deixat sense fons per a poder reparar eixe forat negre que és l'avarícia bancària. Aquesta política europea s'assembla més a una puta vella de Velluters que a una raó acadèmica per tal d'estabilitzar un sistema econòmic que afavorisca les transaccions comercials i preserve la justícia comercial com diu el lema de la Llotja de València: “Inclita domus sum annis aedificata quindecim. Gustate et videte concives quoniam bona est negotiatio, quae non agit dolum in lingua, quae jurat proximo et non deficit, quae pecuniam non dedit ad usuram eius. Mercator sic agens divitiis redundabit, et tandem vita fructur aeterna”. Tant s'hi val si entenen o no el llatí, per això hi ha la Wikipendia.
Allò que podem aportar per a la reflexió és la pregunta. ¿Com és possible que apuge el bitllet de l'autobús, que apugen les taxes de la universitat, que apuge la llum, que la gasolina apuge, que el jornal abaixe, que repague el meu metge, que l'educació se sature, que la meua hipoteca siga un somni i la meua vida es reduïsca a l'afany de cridar: cabrons us heu carregat els millors anys de la meua vida retallant tota esperança!
Polítics, malgasteu els diners en aeroports però els torneu a guanyar retallant salaris i damunt us hem d'obeir recolzant les vostres absurdes mesures . El pacte social consisteix en el fet de viure millor, no que cada vegada visquem més per Internet i menys la realitat. No vull un món paral·lel, vull un món vertader, un món on puga tindre il·lusió.
Jaume Gironés Menés
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada