Eleccions d'infart a Cullera

            En política, quatre anys són tota una eternitat. I això és el que s´ha vingut a demostrar a Cullera aquesta última legislatura, culminada amb les eleccions del 22-m. Pocs podien imaginar el maig del 2007, amb els resultats electorals a la mà i una majoria –més que absoluta, jo diria que aclaparadora- del PP, el rumb que acabarien prenent les coses. De nou, hem pogut comprovar com al nostre poble les majories absolutes solen acabar malament per al partit governant. Ha ocorregut dues vegades. I si no s´ha tornat a repetir la història, ha sigut pels pèls. I és que aquesta legislatura –també la campanya- se li ha acabat fent molt llarga al partit que ostenta l´alcaldia del nostre poble. Tot i que, al final, ha pogut salvar els mobles d´una manera molt apurada. Amb una victòria agònica i als punts. Ben diferent al KO indiscutible de les anteriors eleccions.

            Molts factors han confluït per explicar un resultat que, al capdavall, ha acabat deixant un sabor agredolç entre els dos partits hegemònics. A uns, perquè malgrat la victòria, han rebut un càstig electoral considerable; a altres, perquè a pesar de l´increment espectacular del seu suport electoral, s´han quedat a un pam de la glòria. Si bé, més que la revàlida de la majoria absoluta del PP, el fet autènticament rellevant ha sigut l´espectacular reducció de la distància de 4246 vots, que separaven els dos partits majoritaris en 2007, a uns escassos 728. I que a punt ha estat de provocar un tomb electoral sorprenent, que potser s´haguera produït d´haver quallat la frustrada coalició d´esquerres, ja que la suma total dels vots progressistes ha superat els sufragis del PP. I tot això en el transcurs d´una única legislatura.

            Sembla com si haguera passat ja una pila d´anys des que en aquest poble es parlava de milions d´una manera igual de natural com la que es parla de l´oratge, o de PAIs que omplirien d´urbanitzacions de luxe tot el nostre terme, o de camps de golf –ja no recorde ben bé si dos, tres o quants-, o de Manhattans que ens farien tocar el cel amb la punta del dit, o de ciutats de vora 80.000 habitants, o de túnels faraònics… Acabada la festa, el despertar ha sigut molt dur. Després del bluf d´aquella espècie de somni d´una nit d´estiu, ens hem topat de nassos amb un Ajuntament amb un deute astronòmic. I amb un poble amb unes xifres d´atur molt per damunt de la mitjana estatal –que ja és dir. Per no parlar, més concretament, de la desocupació dels jóvens, un autèntic drama, es mire per on es mire. Davant d´aquest descoratjador panorama, l´únic argument esgrimit per justificar-lo ha estat el discurs monocorde de “la culpa la té Zapatero”, que –de tan repetit- ha acabat perdent tota eficàcia. Però, d´assumpció de responsabilitats pròpies per part dels nostres governants locals, “ni una, ni mitja, ni cap” que diria la cançó.

Això sí, com s´havia d´intentar quadrar els comptes, més que no amb una pla rigorós de reducció de la despesa, s´optà per la via de l´afany recaptador. Encara que això significara vulnerar una de les senyes d´identitat del PP. En aquest sentit, l´episodi de la taxa del fem possiblement representà un punt d´inflexió en la conjuntura política del nostre poble. Començaren a aparéixer, així, els primers ciutadans indignats. Molts d´ells, per cert, votants del mateix partit governant. De retop, la consegüent campanya en contra d´aquesta taxa es convertí en el primer banderí d´enganx per a reviscolar una oposició raquítica i deprimida des de la sagnant derrota del 2007. I també serví per a que el nou líder dels socialistes cullerencs guanyara presència pública, i començara a superar la imatge de polític inexpert i de comportament un tant infantil que havia mostrat fins aleshores.

Davant d´aquest desgavell econòmic i del malestar ciutadà existent, el PP s´ha decantat clarament per una estratègia de campanya de perfil baix. D´una campanya amb sordina, que fera poc de soroll. Un exemple ben cridaner ha sigut la marginació a què s´ha condemnat a TeleCullera, que no ha pogut tocar bola en tot el procés (ni debats, ni espais electorals, ni programes específics…, res de res). Segurament, els populars creien que el seu electorat ja estava mobilitzat de sobra per la situació general del país. I que l´onada imparable del PP a tot arreu, els portaria per inèrcia, també a Cullera, a la voreta de la platja de la seua pròpia victòria electoral. Si a això afegim l´important matalaf que suposava el resultat de les anteriors eleccions, la reedició de la majoria absoluta –descomptat el lògic desgast- semblava assegurada. A la llarga, però, aquesta estratègia se´ls ha acabat tornant en contra. I quan han volgut reaccionar, ja era massa tard. El missatge i la idea de canvi dels socialistes havia començat a extendre´s en sectors socials significatius del nostre poble. També entre part del propi electorat dels populars. En aquest sentit, un dels fets més noticiables del 22-m és l´elevat nombre de ciutadans que eixe mateix dia votaren els socialistes, a Cullera, i el PP, per a la Generalitat.

Per acabar-ho d´adobar, el PP ha presentat una llista clarament continuista. Dels onze regidors electes, només n´hi ha un de nou. I per descomptat, amb el nucli dur del grup municipal, inalterable. Llista elaborada -pareix ser- més en clau interna, que no en funció del seu atractiu i projecció de cara a la societat. S´ha perdut, per tant, una magnífica ocasió de fer una renovació a fons.  Perquè la gent, a la llarga, acaba cansant-se de vore sempre les mateixes cares. Necessita aire nou, saba nova. I més encara quan la gestió dels últims quatre anys no ha sigut com per a tirar coets. Una gestió en què també començaven a manifestar-se, de manera més acusada, els vells vicis que dissortadament solen acompanyar l´exercici del poder en les majories absolutes. I respecte a la proposta programàtica, cap novetat suggestiva ni engrescadora per a l´electorat. Sembla ser que tot es fia –el futur del poble, també el del PP- al desenvolupament de la Bega. No hi ha un Pla B, per tant. I així, el programa popular no ha anat més enllà d´una mena d´inventari de la gestió realitzada. On, per cert, s´inclouen moltes de les obres fetes ja fa dos legislatures; i, d´altres, finançades en la seua major part pel govern central.

              Quant als socialistes, superats els titubejos inicials, el seu cap, Jordi Major, ha anat guanyant experiència, i convertint-se –d´una manera fins i tot sorprenent- en un polític cada dia més solvent, més sòlid. Destacaria, sobretot, una considerable millora en la seua capacitat de comunicació verbal. A més, ha tingut el gran encert  de fer creïble de cara a l´electorat el seu trencament amb l´anterior i anodina etapa del socialisme cullerenc. Requisit imprescindible per a poder vendre la idea de canvi. Però, sense cap dubte, el seu principal mèrit ha estat l´intent de transformació d´un partit tancat en si mateix, amb una penetració social ínfima, en un partit amb voluntat d´obrir-se a la gent.  Amb voluntat de tendir ponts amb la societat civil, amb sectors de l´empresariat, amb el teixit associatiu… Després de molt de temps d´ostracisme, el socialisme local ha començat a donar la batalla al PP també en aquest decisiu terreny. I ha sigut com una pluja fina que ha acabat calant tant entre l´univers progressista tradicional, com entre l´electoral descontent amb la gestió d´Ernesto Sanjuan.

            Menció a banda mereix el que ha sigut pròpiament la campanya electoral dels socialistes. Una campanya modèlica, en el fons i en la forma. Potser, juntament amb la de l´APC dels set regidors, la millor campanya de la democràcia feta a Cullera. Una campanya atractiva –amb una imatge molt fresca i de modernitat-, al temps que eficaç. Sustentada en una idea/força -“tenim un projecte, tens una alternativa”- que a punt ha estat de fer-se realitat. Ha sigut, a més, l´únic partit amb un programa pensat i treballat, i unes propostes identificables (unes més realistes que altres, això sí). Amb una canditatura, al contrari que la del PP, molt renovada i amb una important presència d´independents. I que ha recuperat, si bé de manera testimonial, personalitats d´una més que contrastada credibilitat i prestigi, com l´exalcalde Pepe Alandete. Tot plegat ha servit per recuperar la il·lusió de la gent. I per traslladar a la ciutadania la convicció que el canvi, l´alternança  política, era possible.

Finalment, també és de destacar l´aposta de Mayor per les noves tecnologies. El candidat socialista s´ha convertit en un dels polítics capdavanters en el seu ús i aprofitament. A través de les xarxes socials ha pogut acostar-se a sectors de la societat –especialment la gent jove, la principal usuària d´aquesta espècie d´àgora virtual- que semblaven refractaris fins fa no-res a implicar-se en el món de la política. En estes eleccions, per contra, hem vist la gent jove interessar-se´n i participar com mai. I eixe ha sigut el fet més estimulant dels últims temps a tot arreu. A Cullera –on sembla ser que han donat el seu recolzament de manera majoritària a Mayor-, a València i a tot l´estat. Ja sabíem que eren la generació millor preparada de la nostra història. Ara sabem també que és la més ben informada i exigent. De sobte, s´ha esvaït la imatge d´una joventut apàtica i conformista. Ben al contrari, s´han rebel·lat davant la falta d´expectatives de futur que l´actual sistema, tal com està muntat, els ofereix. No volen ser una generació perduda, com ja se´ls anomena. I el seu crit d´exigència de regenaració democràtica ha servit per remoure les consciències de molta gent. Són com una llavor acabada de plantar, que ens permet mirar el futur amb uns ulls una mica més esperançats. Però bé, això és una història que mereixeria, per si sola, tot un altre article.

Toni Picazo