CARTONS PINTATS

Els valencians som aguerrits i valents, avesats en el costum de retòrcer-se aniquilant tot allò que agafen. Açò ho he escoltat en l'autobús. 

És difícil que les falles acaben convertint-se en  festa de la humanitat per un senzill motiu: són festes sense control. Açò li ho devem a una Junta Central Fallera pobra en garanties i en desacord amb la filosofia de l’essència de les falles , la combustió de  les quals és purificadora, i les brases de cartons pintats no duren res.

D’ací no res se sabran els premis d'aquestes festes antipàtiques que obliguen a l'èxode del valencià benestant, perquè sinó t’has de fotre i a ballar al so de qui toca, encara que toque malament. La festa ideal hauria de ser simpàtica i que els fallers donaren la mà als foranis i visitants per a participar en els múltiples actes que omplin els carrers. Algunes comissions ho fan, altres no. 

Les carpes dels casals fallers estan fora de control, amb una música irresistible i estrident des de les tres de la vesprada. Més d'un faller deu pensar: “ara és la meua”. I la filosofia típica valenciana del “se me’n fot” s'alia  en conjunció amb Júpiter i Venus i la música de Pitbul a l'hora de la becadeta. I com som així d'exemplars ningú diu res.

És faller i té dret! Evidentment! Posa't en contra del seu dret a molestar a tort i a dret i se’t vindrà al damunt l'opinió popular, l'ajuntament i la junta central . Qualsevol pel simple fet de ser faller ja té l'honor de rebre un bunyol,  insígnia militar de l'exèrcit dels tocacollons,  i això , és clar s’aprofita.

Deixar eixes enormes carpes com a closques d'ou sec menjat per voltors és el mes demencial que pot passar en una ciutat governada per una  alcaldessa cada vegada més nerviosa, no per la cirrosi i l'afonia de la seua vida dubtosament poc saludable,  sinó per l'escàndol d'Emarsa. Clar que depurar diners no és allò més catastròfic per a València, si no plou ja beurem aigua embotellada portada d'Alemanya perquè l'Ajuntament balla sense previsió d'abastiment al so de l’estoreta velleta.

Però deixem de banda subtileses impròpies d’aquest dies de festa i parlem del que toca: l'encant de les Falles. Anar a una “mascletà” de l'ajuntament et fa perdre la  il·lusió que tenies, no perquè la veus immediatament penjada a internet  des del mòbil de qualsevol amic sinó perquè per a  anar a congregar-se per a escoltar un estrèpit durant 5 minuts i fer-ho des de l'estació no té cap sentit  tot el temps que has perdut en poder arribar-hi per a res. Les Falles han perdut l'encant per la deixadesa municipal que ha balafiat  l'oportunitat de divertir-se amb poca cosa. L'orgull faller dedicat a fer-ho tot amb dimensions babilòniques  ha assolat l'art de les Falles.

La potència d’aquestes festes  per a congregar a gent es genera en llocs inoportuns, les seues 24 hores d'activitat a la ciutat produïxen inseguretat  i dificultats en les emergències mediques, els inacabables actes i  les múltiples tradicions, des de la  de posar flors marcides a la Verge dels Bojos als continus castells en l'aire, oferixen una distracció al turista més que dubtosa quant a la tornada perquè l'única cosa que clara que s’emporten es resumix en una frase: quin rebombori!

Per altra banda les falles han perdut qualsevol bri d’innovació. Tot són xurros, coets de la mateixa potència i so, bandes de música sense concursos, cercaviles falleres amb vestits de discòrdia del segle XVII, xiquets que un any sí poden tirar coets i altres en què no poden tirar-n’hi, premis que no valoren l’art i l’enginy sinó els diners i la categoria, i els crits i xiuelets a  certs polítics que hi ha al balcó de l’ajuntament, de vegades fomentats i estimulats pels mateixos ocupants del balcó si el polític convidat no és de la seua complaença o  denunciats i estigmatitzats si el polític escridassat si ho és per ells però no pel poble.

Sota el  “Visca València” s'amaga l'acudit de Zapata. Després de 1000 quilòmetres corrents a galop per les terres de Mèxic els cecs genets de Zapata criden víctors: visca Zapata! I una veueta afig: “sí, que visca, però que no ho faça tan lluny”.

Quan era més jove com d’allunyat estava l’adjectiu imperfecte  per a les  Falles . Ara les llàgrimes  no són per sentir-me jove i entonar l'himne faller sinó per acomiadar  els AVEs de l'estació del Nord. Els cartons pintats partixen el cor dels poetes callats quan canten tristos versos al sol silenciats pel foc de l'explosió.

Jaume Gironés Menés