Indigneu-vos... Més enllà d’un ‘clic’

Per Ferran Sanz

Confortablement instal·lats a una butaca o a un bon sofà, mentre escoltem la música que ens agrada o el nostre cervell va alternant entre una televisió engegada –a la qual no cal fer tampoc massa cas– i, potser, qualsevol altre estímul sensorial, podem salvar balenes en perill d’extinció, demanar la dimissió d’un govern incapaç o reclamar l’aturada immediata dels sempre dramàtics desnonaments. I tot ho podem fer amb un sol dit, amb un simple clic. Fantàstic, veritat? Meravelles de la tècnica. Aquest gran invent que és internet –i l’àmplia difusió que donen les xarxes socials a qualsevol iniciativa ciutadana– ens ho permet. L’experiència ens diu que cada vegada és més útil, que s’aconsegueixen més resultats pràctics, que quan volem podem. I això, ningú no ho dubta, és bo. De motius n’hi ha, i sobrats, per indignar-nos. I més encara avui dia.

Quan no són retallades en sanitat i ensenyament, ho són en sous, prestacions i drets de tot tipus. Quan no són atacs constants a les llibertats de reunió, informació o manifestació, ho són a la intel·ligència d’uns ciutadans que veiem com els bancs tenen prioritat sobre les persones, que veiem com rebem sempre els mateixos mentre els altres suren com oli de botiga vella. Ens indignem, sempre de manera selectiva –tots no responem a les mateixes peticions ni ens mouen els mateixos interessos– i hi responem amb nous mitjans. Com internet. Però no ens estem acomodant massa, si ho deixem tot en un simple clic? Manifestar el nostre malestar –i compartir-ho amb amics i coneguts– a través d’internet és genial, però si només serveix per apaivagar la nostra consciència i no fem res més per comoditat o per covardia, poc de rèdit en traurem.

Cal anar més enllà, cal passar a l’acció. I no ens en falten, de referents: dimecres passat moria, a avançada edat, el filòsof, pensador i resistent Stéphane Hessel, tot un exemple del nostre temps. Fa tres anys, en plena crisi econòmica però sobretot de valors, va publicar el seu Indigneu-vos! adreçat –especialment– a la joventut actual, a qui va exhortar a lluitar amb aquestes paraules: «tot bon ciutadà ha d'indignar-se actualment perquè el món va malament, governat per uns poders financers que ho acaparen tot. Abans, quan ens jugàvem la vida, ho teníem més fàcil perquè teníem els adversaris ben definits. Hitler, per exemple. Però els joves d’ara us jugueu la llibertat i els valors més importants de la humanitat». Ell, que ja ho tenia tot fet en aquest món, es posà en primera línia i assenyalà el camí. Analitzem, però, la societat en què vivim...

Sí, ens movem més que mai, però així i tot és clarament insuficient. Hauríem d’ocupar més el carrer en compte de romandre, impassibles, cara al caixó. Si amb la que cau no ho fem, a què collons esperem? En uns la desídia s’imposa, com molts estudiants –per sort no són tots– que fan vaga exclusivament perquè així no han de matinar. En d’altres impera la por a perdre el poc que tenen, que els assenyalen, a perdre el sou d’un dia mentre perden la dignitat de tota una vida. La por és molt efectiva. Ja ho diu el gran José Luis Sampedro, coetani de Hessel i ment lúcida com poques: «si amenaces la gent tot dient-los: “us mataré” i després no ho fas, després els pots explotar i aleshores diran “bé, no és tan greu”. La por fa que no reaccionem. La por és més forta que l’altruisme, que la veritat, que l’amor. I por és el que ens venen per tenir-nos a tots ben collats”.

Protestem ara perquè després, quan ja no ens deixen res, de res no ens servirà. Si ens conformem, només, a fer un clic i no donem el pas següent, serem uns indignats de fil de vint, de pa sucat amb oli. Ens hem de rebel·lar, hem de dir la nostra –especialment els més joves que són els que tindran un futur pitjor si no hi posen remei–, hem de fer sentir la nostra veu. Això o se’ns acabaran de menjar per un garró. Que una persona de vora cent anys com Hessel es mostrara molt més activa que moltíssima gent d’edats considerablement menys provectes, que José Luis Sampedro vaja per davant encara amb aquesta lucidesa, ens hauria de fer reflexionar. A tots. Som a temps d’explorar, sense por, què hi ha més enllà d’un clic. Al cap i a la fi, una revolució –sense sang, que tampoc no fa falta– de quan en quan, és una cosa molt saludable...

Salut i País, germans!