LA SÍNDROME DE VALÈNCIA

Mentre em talle els cabells pense que si el perruquer no té la solució de la crisi la cosa esta ben fotuda.

És tan clar com l'aigua que alguna cosa s'ha fet malament en haver arribat a una situació com l'actual, en què els diners no apleguen a final de més per molt que els estires com si foren xiclet, però on el descontrol i la impunitat de què gaudixen els delictes fiscals fan de l'economia un formiguer de pirates de “trages” i corbates que ens envaïxen, ja siga per Camps o per Costa.

Ara tot ens sembla un túnel sense eixida, una bogeria, un error del sistema en el qual molts, incloent-me jo, pensàvem que la veritat prevaldria sobre la injustícia. I ara, amb només un anyet de Rajoy ens adonem que la mentida s'ha fet l'ama de les nostres vides perquè la llei no és la mateixa, ni s'aplica aigual per a qui és autònom i no paga els impostos que per a qui és president d'una multinacional i socialitza les pèrdues. Espanya s'ha convertit en un “obispero” de talibans dels diners que només tenen fe en la Troika.

Dubtosament s'eixirà d'una economia empobrida que defén a senyors fiscals que protegixen conglomerats industrials i toleren l'avarícia com a principal valor de transacció.

El problema, senyors, és greu perquè tardarem unes quantes generacions en eixir de la crisi.

Lluny queda aquell lema de la Llotja de València : “ Casa famosa sóc en quinze anys edificada. Proveu i veieu com de bo és el comerç que no usa frau en la paraula, que jura al proïsme i no falta, que no dóna sons diners amb usura. El mercader que viu d'aquest mode vessara de riqueses i gaudirà, per últim de la vida eterna”.

D'ací uns quants anys, quan entrem a la consulta del metge a través d'una cortina de macarrons i vegem la corfa d'un coco a la taula plena d'un mar de fum de tabac que haurà substituït els cartells de vacunes i de les piràmides d'aliments, pensarem en per què vam deixar que els nostres drets caducaren.

València sempre ha estat freqüentada per innombrables guerres i baralles a navallades, des dels “escraches” de Paquita la Rebentaplenaris i des que ja fa 20 anys que arribaren al poder amb un majoria absoluta que acabà amb la protesta social. Un bon exemple d'això ha sigut el programa de Jordi Evole, que ens ha deixat encara més deprimits perquè 43 persones moriren en un dels pitjors accidents de metro i encara hui el sistema polític valencià no ha trobat cap eina perquè puga preveure la possibilitat d'una desgràcia com aquesta.

La ciutadania encara es troba sota la síndrome de València: Una de nova en el DSM polític IV (Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals).

Hi ha multitud de síndromes i de ben famosos com per exemple el d'Estocolm, que afecta les víctimes d'un segrest que acaben desenvolupant sentiments d'estima cap als seus segrestadors, o el de Jerusalem que produïx deliris i desitjos d'emular personatges bíblics o religiosos, o el de Florència que afecta el viatger col·lapsant el seu enteniment davant de tanta bellesa, o el de París que et deprimix a l'estar lost in traslation... I clar, València , ai València! No podia ser menys! Ací va nàixer la paella i ací va nàixer la corrupció Gurtel. La síndrome de València és com la paella , una barreja de tot: una miqueta de victimisme conseqüència d'un deliri polític que deprimix, una mica de convivència ideal en una societat anestesiada per canal Ou o una simple autodestrucció apocalíptica de la democràcia. Cal que es comence per aclarir la veritat en aquest postclímax eufòric de les Americans Cup o els campionats de golf i la manipulació generalitzada. La infecció ha traspassat la pell i la carn i ara actua psicomatitzant el pensament col·lectiu i deprimint-lo, propiciant una resposta social tíbia que ha fet caure tots els indicadors de l'ocupació a mínims històrics mentre es mira cap a una altra banda com en època franquista.

És una defensa condescendent a l'atac permanent dels drets de la ciutadania. És la tònica que encara es repetix.

Jaume Gironés Menés