 |
| Fernando Pascual |
El
14 d’abril de 1931 està considerat el dia de la proclamació de la
II República espanyola, encara que la seua configuració va ser més
complexa i prolongada en el temps, perquè per a la ciutadania va ser
una dura pugna per l’alliberament de les discriminacions i
obstacles que havien suportat durant segles. Era una oportunitat per
a l’anul·lació de privilegis i prebendes vinculats a grans
famílies nobiliàries, els anyencs terratinents, les castes
financeres o la jerarquia eclesiàstica catòlica.
Afortunadament, la situació social,
institucional i cívica ha canviat des de llavors, encara que a poc a
poc observem preocupats com fluïxen coses que ens recorden el pitjor
d’aquella epoca que ens allunyava del món civilitzat, europeu i
desenrotllat, a què van pretendre acostar-se els republicans i
republicanes de principis del segle XX, amb el seu crit de
"llibertat, igualtat i fraternitat".
Dels
tres valors del republicanisme, tal vegada el de la igualtat tinga un
significat especial en la present conjuntura de deteriorament
institucional. A qualsevol persona demòcrata li preocupa que
apareguen referències en els Mitjans de comunicació relacionades
amb pressions o maniobres per a mediatitzar o eludir les
responsabilitats les més altes instàncies de l’estat, siguen de
la família de la Casa Reial, del cap del Govern, els seus ministres,
dels màxims responsables de la seua partit o dels responsables de
les patronals.
Una
simple mostra de la desigualtat institucionalitzada ha sigut l’abús
per part dels bancs, amb l’actual legislació hipotecària, que és
de l’any 1909 (reformada en 1946 en ple franquisme!), de la que cap
banc europeu disfruta, però de la que els "privilegiats bancs
espanyols" no poden prescindir perquè s’afonarien i
desconeixerien competir sense ella.
Trencar
amb bones o males arts el principi d’igualtat davant de i amb la
llei és contrari al principi d’equitat que deuria garantix la
nostra Constitució i les lleis que d’ella es deriven. A pesar que
la nostra carta magna és una de les més modernes i avançades com
en la proclamació dels valors de l’Estat social i democràtic de
dret, la veritat és que se l’està buidant de contingut a causa de
l’acció dels legisladors que la desposseïxen del seu esperit
originari.
La
posició d’Espanya en la situació de crisi global, financera i
econòmica a nivell europeu, se’ns presenta agreujada perquè li
unim la crisi de l’esgotament de les estructures institucionals,
representatives, polítiques, empresarials o socials.
Prova
d’això és la ruptura existent entre institució i ciutadania, les
sospites i els dubtes que brollen dels comportaments dels dirigents i
especialment observem, la superació de la capacitat d’organització
dels partits polítics, minimitzant la seua funció de suport i
vehicle de les demandes i aspiracions de la població i de les seues
entitats.
Tambe
podem afegir el desprestigi de la representació empresarial i
sindical, amb especial èmfasi en la dràstica reducció de
funcionalitat de la representació dels treballadors i del seu paper
de mediació i concertació de les condicions laborals, del salari
monetari i del salari diferit.
Amb
tot l’anterior, hem d’arribar a la conclusió que hem esgotat el
procés iniciat en la transició a la democràcia de 1978. Tal vegada
hem d’analitzar si ha quedat superat el marc de relacions,
convivència, institucions i legislacions bàsiques que van emanar de
la Constitució d’aquell any, especialment si considerem que la
major part de la població actual no va votar eixa Constitució, ni
este model d’Estat, ni el marc institucional, electoral, polític i
representatiu actual.
Està
ací la justificació de part del crit ¨no ens representen¨ dels
indignats? Si fóra així, s’hauria iniciat un procés de definició
d’un nou marc de relacions entre la ciutadania i els seus
representants, institucions i formes de comportar-se i conviure, que
sens dubte afectarà tots els ordes de la vida. Tal vegada siga una
oportunitat per a superar traves i peatges de la postguerra, del
franquisme, de l’exèrcit colpista o de les religions
inquisitorials.
La
joventut actual reclama el seu protagonisme en el segle XXI, però
sense voler conservar els esquemes de l’últim quart de segle XX, i
menys encara suportar les prebendes dels privilegis i avantatges de
casta i llinatge del segle XIX.
Pareix
que per a les noves generacions al nostre país, els vells valors de
la Revolució Francesa d’igualtat, llibertat i fraternitat, seran
necessaris i, possiblement, molt valuosos. Sens dubte, eixos valors
del republicanisme mereixen record i respecte.
Fa
82 anys, la classe obrera, els sectors populars i les classes
mitjanes, les gents de la cultura, de la ciència i la universalitat,
els partits polítics progressistes i d’esquerra van propiciar amb
la seua victòria en les eleccions municipals un procés constituent
democràtic i participatiu que va portar com resultat la II
República.
Els
nostres pares i iaios, amb menys cultura i preparació van saber
acabar en la monarquía. Serem nosaltres menys? Hui, igual que ahir,
es possible que l’ideal republicà estiga més prop.
Fernando
Pascual Moscardo
Secretari
d’Organització del PSOE d’Alzira
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada