VALENMATRIX

Escif

La meua no tan estranya relació d'amor i odi amb la ciutat de València ve de lluny, del temps d'estudiant arribat d'un dels tant pobles radials del Cap i Casal. Crec que la majoria de jóvens de la meua dècada vam sofrir eixe estat de mareig gairebé esquizofrènic que ens posava de sobte eufòrics davant la llibertat que ens propiciava la gran ciutat,  i segons després ens afonava en un estat que ratllava la depressió de sentir-te com una mona de fira. He de dir però que aviat em vaig sobreposar d'eixa malaltia inquieta que em feia sentir-me desplaçat en el sentit més literal del terme, “no adaptat al lloc, a la situació o a l'ambient en què es troba”, en el moment que m'adoní que no era jo qui no s'adaptava al lloc, sinó que era el lloc qui no  propiciava que l'adaptació fora possible.

Coses de la joventut, supose! A partir d'aquells anys la relació que he tingut amb València ha estat sempre esporàdica i insípida. He seguit anant de tant en tant com si anara a uns gran magatzems on puc trobar allò que no arriba als pobles, més o menys car, més o menys fàcil de trobar, però sense cap atracció més enllà d'un  desig impulsiu, impersonal i dessaborit. La  sensació és la mateixa  que quan veus la línia plana en l'electrocardiograma d'un moribund que de tant en tant  rep una descàrrega i fa que la línia apuge bruscament però sense aconseguir estabilitzar les pulsacions. València és així, una ciutat moribunda.

Passejar pels barris resulta dessolador i trist. En alguns barris , pel que em conta algun amic,  que encara mantenien cert aire valencià, han acabat engolits per eixe monstre informe en què han convertit el Cap i Casal tots aquest anys de democràcia i estatut. Fins i tot els bars típics dels barris, semblants als dels pobles, d'esmorzars barats, ara estan regentats per xinesos que a penes saben dir dues paraules i tenen contractats cambrers traductors segurament per quatre euros, gràcies a la reforma laboral.

Altres barris en canvi que han plantat cara a aquest monstre famolenc, veuen com aquells que haurien de vetlar per la seua salut no paren d'inocular-hi virus que afecten per igual,  memòria, cases i veïns.

Ai València , trista i desflorida, com de llarga pots ser en una nit de juliol! Quan  la frescor convida a recórrer-te i mirar les cases i carrers de la ciutat esplendorosa que fores!

Quina tristor envaïx al vianant , en aquestes nits d'estiu, en què el mediterrani assaona l'aire i reviscola l'ànima!

Les nits d’estiu, en aquesta ciutat mediterrània, com en qualsevol altra, sempre han sigut perquè  la gent que l'habita o qui la visita  visqueren la ciutat. Però tot s'acaba, i els valencians, experts en deixar i deixar-nos perdre, permissius com som en excés, rodem pels carrers desorientats i absents. De menut recorde que ma mare em parlava de la Fira de Juliol de València com si fos el més gran espectacle del món. Ara l'espectacle són monstres unflables guiats per moros i cristians al ritme de houselectrònic i revetlles idèntiques a les de qualsevol urbanització de platja. Ni l'exhibició en una plaça secundària del centre de València de la Muixeranga d'Algemesí declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat aconseguix atraure només l'atenció dels familiars i amics de la colla i algun que altre il·lús com jo.

Malgrat tot en aquesta trista Ciutat sense llum, amb carrers muts i silenciosos, de tant en tant  encara pots trobar algun esclat vida com el que desprén l'obra d'Escif. Criatures que demanen comptes, que pregunten, que sacsegen l'ànima zombi del vianant de sobte,  en voltar un carrer, en una façana bruta, en un solar dispers i oblidat.

En algun moment els valencians del Cap i Casal hauran de despertar i demanar-se què són, on estan i on viuen? No és possible que una ciutat que fou esplendorosa i bella, despatxe la gent dels seus carrers,  de les places i les terrasses a la una i mitja de la nit, mentre que espais públics que es construiren per al gaudi de la ciutat es bescanvien a canvi de déu sap què i es convertisquen en espais privats i amb tota mena de llicències,  només per al gaudi i diversió d'uns quants que poden pagar-se un edifici construït amb diners públics fins a altes hores de la matinada. València s'ha convertit en això, una ciutat de màrqueting, un màrqueting inútil i míser, la ciberciutat per excel·lència, Matrix!

“L´Umbracle es el pórtico de entrada a la Ciudad de las Artes y las Ciencias, una zona verde de libre acceso de 7.000 metros cuadrados, 320 metros de longitud y 60 metros de anchura. Alberga en su interior capacidad para 900 vehículos y 20 autobuses mientras que su parte superior es un jardín central arbolado desde cuyo balcón, situado en el lado norte, se disfruta de una magnífica panorámica de la Ciudad de las Artes y las Ciencias Queremos provocar emociones, dar un enfoque diferente al concepto de local nocturno y ser un referente en el ocio de la ciudad de Valencia, un lugar que se llevarán en el recuerdo todos nuestros visitantes. Modernidad y evocación en un “balcón hacia el mar, en un sueño hacia el futuro” . Extret de la pàgina de publicitat de Discoteca l’Umbacle 

Joan F. Bolufer