A XIULAR-LOS, XIQUETS!

El trobe massa trepidant, massa imprevisible. Per això precisament agrada tant, supose. Parle del bàsquet, que no és certament dels meus esports preferits. La final de copa de diumenge passat, però, va reclamar la meua atenció pel que succeí al principi: xiulets majoritaris del públic quan van fer entrada al pavelló les autoritats encapçalades pel cap de l’Estat, moment en què sol sonar l’himne sense lletra. Res nou: al fet de la ubicació del partit –el País Basc, que ja predisposa– s’uneix l’estima decreixent del personal envers la institució monàrquica. Em sembla bé aquest acte reprovatori perquè el poble té perfecte dret a mostrar el seu descontentament o rebuig quan li vinga en gana, li agrade o no a l’indigent intel·lectual que fa de ministre d’educació que, clar, s’apressà a protestar perquè hi era present i es va sentir profundament ofès.

Aquest sinistre personatge amb cognom de rot agre declarà el dia següent: “cal un esforç pedagògic entre l’alumnat per evitar que això vaja a més”. Tornava a la fixació malaltissa de deixar caure que el “problema” és a les aules perquè hi ha professors “poc patriotes”. Per demostrar que ell ho és i dels bons, va sentir l’himne més ert que un fust, en una posició més que marcial –la imatge és impagable– mentre el president de l’ACB i Donjuancarlos s’ho miraven amb una candidesa absent. Wert té un problema: es pensa que el seu nacionalisme és el bo i els dels altres el pervers. Cal ser clars: el rei, li agrade més o menys al senyor Wert, ha anat perdent poc a poc el crèdit que tenia –la família no l’ha ajudat darrerament, a l’home– i la llibertat d’expressió és un bé preuat i sagrat que no ens podran llevar ni que ho intenten. Ni tan sols ell podrà.

Però el Borbó no és l’únic que en perd, de crèdit, i a passes de gegant: la classe política en general està en un dels nivells més baixos de reconeixement social, i no m’estranya gens. Per on mireu: Rajoy i el seu partit embolicats en la trama dels sobres, Rubalcaba dient-li que se’n vaja mentre s’aferra patèticament al càrrec, diputats dels principals partits que cobren sucoses dietes tot i ser de Madrid, l’escàndol de les inútils i prescindibles diputacions. I no cal que parlem de Fabra, Gürtel, Emarsa, Blasco i companyia, que ens toquen de més a prop... I més d’una cosa, que ens toquen. Si a això li afegim l’esperpent de dimarts al Congrés amb les ILP dels desnonaments i dels bous, aleshores acabem de reblar el clau: el ciutadà mitjà veu com la classe política que els representa està cada vegada més allunyada d’ells, veu com el sistema s’ensorra més i més.

Les ILP, que haurien de servir precisament per creure en la nostra imperfecta democràcia, els posen encara més en evidència. El PP, a última hora, va cedir a la pressió popular –quants morts més caldran?– i canvià el sentit del seu vot. A qui volen enganyar, però? Han acceptat parlar-ne, sí, però després del tràmit, la llei resultant quedarà tan desdibuixada que no la coneixerà ni la mare que l’ha parida. Cal recordar que entre PP i PSOE han votat junts en contra de la dació en pagament en tres ocasions? La ILP que pretén declarar BIC els bous –tot un atac de banyes, mai millor dit, contra la decisió del Parlament de Catalunya de prohibir-los– tirarà endavant sense canviar una coma, i si ho fan encara serà per posar-nos a bous i picadors fins a la sopa. Fins i tot el ministre Wert es permet de crear un premi de tauromàquia dotat amb 30.000 euros mentre suprimeix beques estudiantils. Olé! Una vegada més, les prioritats espanyoles semblen més que clares...

Entren ganes de desnonar mig –mig només?– Congrés de Madrid, al ministre d’educació del seu despatx i per suposat al rei de la Zarzuela, i abocar-los a l’arena torera i sangonosa que tant s’estimen. I que proven d’escapolir-se, mentre sona l’himne que tant els agrada, d’un bou d’aquests que no té cap dret perquè és una bèstia, com diu el miserable de Toni Cantó –una altre que va de buit, que no sap si és carn o peix... políticament, dic. No m’ho negareu: seria un espectacle estèticament interessant. I plaent. Mentre somiem desperts, reflexionem: encara es pot sorprendre algú que els xiulen, a aquests personatges? Més els haurien d’ahucar, a veure si els queia la cara de vergonya. El mal és que en tenen ben poqueta. Mentre pensem –democràticament, per suposat– com desfer-nos-en, no hem de parar... A xiular-los, xiquets!

Ferran Sanz